viernes, 9 de octubre de 2009

Civilitzada

M'agrada que Grenoble es vesteixi de tardor. Ja fa dies que els arbres avisen del canvi d'estació. Les fulles es tenyeixen de marró dia rere dia, i el passeig que porta fins al campus està cobert per una catifa feta de les que han anat caient des de l'última setmana de setembre. Els matins són més fresquets cada dia que passa i els vespres són tan agradables... Ve de gust (quan no cauen les quatre gotes d'ahir) sortir pels volts de les vuit de la tarda, quan comença a ser fosc i hi ha poca gent pel carrer (en efecte, estan tots sopant des de fa mitja hora). I passejar, i pensar, i gaudir d'un indret tan màgic com aquest. Únic.
Avui fa un mes, just un mes, que el vam trepitjar per primer cop. Els dies són llargs, sovint es fan eterns. En canvi, les setmanes passen volant i es té la sensació de no haver aprofitat prou el temps, de no haver fet totes les coses que hom podria fer en un interval com aquest. Llavors mires enrere, revises apunts i anotacions a l'agenda, i veus que sí, que has fet més del que et sembla. Un mes que m'envolten quatre parets que només comparteixo amb les meves pertinences i encara ni 24 hores que, per fi, tinc connexió a internet a l'habitació i, per extensió, a la residència. Això vol dir que tant em puc connectar des de la meva petita cova com des de la cuina, el passadís, el rebedor... deixeu volar la imaginació.

I es que és pràcticament impossible (personalment, ho qualificaria de pecat) no gaudir o sentir-se còmode en un lloc com aquest. Mica en mica, i davant l'absència de cap altra alternativa, m'integro en la manera de viure d'aquí, el ritme (realment complicat de seguir en termes d'àpats) i la llengua (quin remei)... Tot i així, hi ha coses que em continuen fascinant. Als
comerços hi ha rebaixes permanents! Qualsevol excusa és bona. En el fons, però, les coses no són tan diferents. A classe hi ha els rols típics i tòpics d'estudiants, hi ha professors millors i pitjors, classes de dues hores que es consumeixen més ràpid que d'altres d'una sola hora...

Hi ha hàbits que fan enyorar costums de casa; però n'hi ha d'altres que fan que et sentis orgullosa i encantada de ser lluny. Dinar dos plats i postres per 2'90€, descobrir que a 5 minuts de casa hi ha un Lidl on les coses són encara més barates que a can Géant-Casino, llevar-se cada matí, mirar per la finestra i veure la muntanya de davant mig nevada i mirar-la al migdia i comprovar que la neu s'ha desfet perquè fa un sol de collons. Sopar cada dia amb persones d'arreu a qui comences a agafar confiança perquè t'ajuden amb tot i més, progressar culinàriament, disfrutar inèditament de la simple acció d'estudiar o fer feina de la universitat... i un llarg etcètera.

Xafardejar entre les entranyes de la premsa de casa i la de fora cada dia, malgrat no pugui ser de manera acurada, i llegir coses que fan caure de cul a terra. Això no té preu, oi? I, evidentment, reafirmar que aquí dalt, el que és realment difícil, és topar amb un noi poc agraciat.

Un mes pot ser molt temps si s'organitza com cal. Trobar-se a un mateix no és fàcil. No obstant, tot i semblar exageradament místic i espiritual, quan algú és capaç de sentir-se tan bé amb ell mateix, capaç de conviure amb la seva persona i acceptar tant els seus defectes com les seves virtuds, quan això passa, la sensació que té un mateix és d'immensa satisfacció.

lunes, 5 de octubre de 2009

Viatges amb Kapuscinski (1)

La nit abans de marxar de casa vaig agafar, a l’atzar, l’únic llibre en català que vaig dur cap a França. Vaig pensar que tindria prou temps lliure les primeres setmanes per llegir-lo atentament i així potser enyorar menys els de casa (i el català). També vaig pensar que un cop començades les classes no tindria prou temps per llegir-ne més i, per tant, un era suficient. No vaig voler remenar entre tots els que podria haver escollit, perquè no hauria estat capaç de decidir-me. Era millor triar-ne un que ja hagués llegit i m’hagués agradat prou per repetir i disfrutar-lo de nou, o era preferible endur-me’n un de ‘nou’ amb el que encara no hi hagués tingut més relació a part del fullejar-lo? Salvar una vella glòria de ser vestida per la pols o rescatar un dels molts volums que havia comprat per impuls o inèrcia del fons de l’estanteria? Vaig creure que el plaer era primordial, així que sense gairebé fixar-me en el títol, va anar a parar a la maleta ‘Viatges amb Heròdot’, del brillant Ryszard Kapuscinski. El vaig comprar farà quasi mig any per fer-ne una crítica literària per a una assignatura (com si fos fàcil criticar – positiva o negativament - els grans) però pràcticament no l’havia ni obert. Fa dos diumenges, en una d’aquelles tardes solitàries (principalment perquè la residència queda buida els caps de setmana), vaig decidir endinsar-me, en part, en les memòries del periodista. En aquest llibre, Kapuscinski relata els seus inicis (més o menys accidentats) com a reporter a l’estranger (a l’Índia) i ho fa amb referències a la ‘Història’ d’Heròdot, llibre que el va acompanyar durant la seva aventura. I vet aquí que ara, els seus ‘Viatges amb Heròdot’ són el meu acompanyant en la meva primera aventura a l’estranger.

Ahir, per sort, la calor va anar agafada de la mà d’un agradable ventet, fins i tot a la calmada Domaine Universitaire. Així he pogut mig estrenar la jaqueta que vaig comprar dissabte passat (en molt bona companyia – humana - ). Eren els ’10 jours du Cameïou’, una d’aquestes cadenes de roba ‘barateta’. Gran part de les peces estaven rebaixades, algunes d’elles - com la meva jaqueta – fins el 50%. Consumistes com som (acceptem-ho), vam entrar a ficar-hi nas (era la quarta botiga de roba que ens rebia aquella tarda). Doncs bé, els deu dies de Cameïou no són els únics que atrauen a les dones com ho fa la merda amb les mosques. També hi ha la tornada a l’escola del Monoprix (que ofereix un 30% de descompte en articles acadèmics) o els quinze diez del C&A (amb descomptes del 50% fins a mitjans d’octubre) i, sobretot, les grans, temptadores i delicioses ofertes de l’FNAC, on ahir vaig anar a parar. Fa vergonya reconèixer que era la primera vegada que hi entrava. A part de guiri, devia semblar un nen a l’entrada de Disneyland Paris: ulls i boca ben oberts i el cap amunt i avall, d’esquerra a dreta.

miércoles, 16 de septiembre de 2009

Papa, mama, no patiu; el ganivet talla.

I si no, que l'hi preguntin al meu pobre dit (l'índex de la mà esquerra) que ha patit danys col·laterals. Ha sortit perjudicat de l'elaboració d'una amanida, tot tallant tomate (ronde, posats a ser concrets). Salade que he acompanyat d'enciam i pasta a falta d'imaginació, originalitat i, sobretot, experiència.

Finalment ha sortit el Sol, després de dos dies de boira, núvols i quatre gotes comptades i suaus. No descarto que le soleil hagi decidit il·luminar-nos gràcies a mi. M'explico. Ahir a la tarda vaig fer un dels descobriments que més ressó tindran les properes dècades. El supermercat barra centre comercial que hi ha al costat de la residència (tot just a cinc minuts caminant per la mateixa vorera), conegut com Géant Casino, té wifi. Gratis. Gràcies i vive la France de nou! Conseqüències directes: ja no cal que em desplaci amb tramway deu minutets per trobar un banc lliure al centre de Grenoble on el vent no bufi o no ho faci amb ganes.

L'altra raó per la qual el dia s'hauria aixecat (alternativa que no em convenç del tot) és perquè avui la Domaine Universitaire acull le Forum des Sports (o alguna cosa que se li assembla). Vaja, un fòrum d'esports, en el que et pots inscriure a mil i una modalitats durant el dia d'avui i demà dijous. Evidentment jo no ho he fet ni ho faré.

I demà, 'l'esperada' réunion d'accueil pels Erasmus... Serà agradable sortir a l'hora de dinar per tancar-nos en una sala.

Les meves fonts m'han confirmat que el fred i la pluja també s'han estancat a la zona de Catalunya. A mi les botes i els mitjons del Monoprix no em molesten. Tampoc ho fan les samarretes del Fête d'hivern.

Un cop més, corroboro que el nivell d'anglès aquí dalt és tant o més pèssim que el meu francès. Tanmateix, s'agraeix tenir gent de França, Itàlia o, sense anar més lluny, el Vietnam, amb qui practicar-lo i de qui aprendre'n. També serveix per fer sopars internacionals i per descobrir semblances i diferències no només entre persones i països, sinó entre continents. Què més es pot demanar?

lunes, 14 de septiembre de 2009

Mica en mica...

Ahir va ploure. Poquet i cap al vespre. El cert és que no només va ploure fora al carrer. Després de dinar amb la companyia de dues noies russes i el seu peculiar menjar a base de col i castanyes, el sopar el vaig compartir amb un home italià, en Joseph (o això diu) que estudia enginyeria electrònica i coneix Mataró (de nom). Per sort, ell ja no hi era quan la meva roba es va mullar tot rentant plats... és el que té la poca pràctica. No és fàcil mantenir una conversa afrancesada entre un italià i una catalana i, mentrestant, cuinar... Paradoxes a part, després de les quatre gotes d'ahir a la nit m'havia proposat trobar un paraigües que s'adeqüés a les meves necessitats (ja que el meu es va quedar a casona sense voler). No n'he trobat cap. Cap ni un. No sé de què van venent paraigües de 4 cm a 16€! Qui s'han cregut que són?

És curiós que dos països tan propers geogràficament siguin, en alguns aspectes, tan diferents. I no em refereixo tan sols a la gastronomia, que potser en fons no varia tant, sinó als costums o, fins i tot, la manera de vestir (acció que duen a terme no massa bé...), temes en els que aprofundiré més endavant, quan hagi recollit més informació al respecte.

Tret de dos camions de bombers que acaben de creuar la part superior de la plaça (la Victor Hugo, com ja comença a ser habitual), dono fe que Grenoble és un lloc tranquil i acollidor (els francesos no). Els seus peculiars edificis, plens de personalitat i que ofereixen un aire distintiu de la zona als turistes, o els seus carrerons i places exclusivament peatonals, les seves esglésies i catedrals, les fonts, les terrasses i els cafès... És com ser dins d'un autèntic poble de conte. Fins i tot té vagabunds habituals! Ja n'he clixat un parell que ronden amunt i avall pel centre. Un d'ells té una retirada a un polític local i tot...! L'altre és jovenet i grenyut, amb una jaqueta marró dues talles més gran del que toca i una cassola platejada a la mà.

A aquesta tranquil·litat, cal afegir-hi la de la zona residencial. Pel que sembla, gran part del col·lectiu estudiantil francès marxa a casona els caps de setmana... Ole!

Continua fent fresqueta i bufant vent, tot i que no tant com dissabte. Resulta agradable passejar amb texans i jaqueta sense passar calor. Això sí, els dies es fan llargs... molt.I dormir més hores del normal no ajuda a escurçar-los.

sábado, 12 de septiembre de 2009

Grenoble... per fi!

Primer dia (o mig, per ser acurats) de supervivència després que la família hagi abandonat el país. La Place Victor Hugo, al bell centre de la ville de Grenoble, és testimoni directe de les primeres lletres d'aquest intent de narració d'una experiència que semblava que mai no arribaria però, finalment, és aquí. Davant la falta de connexió (o, més ben dit, de contrassenya) a la residència, no hi ha més remei que anar a la cerca d'espais amb wifi gratuït. Grenoble n'és ple de punts amb aquestes característiques i el que acull aquesta primera actualització és un destí accidental, fruit de la casualitat. El fort i indiscret vent que envolta la ciutat i, fins i tot, les muntanyes que la protegeixen, fa que sigui impossible reposar en un cafè de l'elegant Place Grenette, la impactant Place Saint André o l'acollidor Jardin de Ville. No obstant, el cèntric espai dedicat a l'autor té el seu encant, especial per la font que raja enlaire just al centre de la plaça. Un encant que s'apaga si giro el cap i topo amb els gossos que hi ha just darrere el banc. Un banc que, per cert, no deixa de tenir una retirada als de la plaça de Les Tereses i m'hi transporta a estones. Però aquí, tot i que aquests dies ha fet un sol admirale, avui fa fresca i el cel tapat pels núvols...

Fins ara tot ha anat bé. El viatge lleu, la residència millor del que es podia esperar, el campus i l'institut encara més... I els francesos... molt seus, tret de quatre que es molesten a ajudar-te i intentar comprendre't encara que siguis de fora. Com si França fos el centre del món...

Reprenent la difícil connexió, fins ara no he pogut acceder sur l'Internet parce que resulta que hi ha a poquíssims llocs per a la Domaine Universitaire (recinte enorme que acull residències i campus universitari, amb tres universitats). Vaja, que no ha arribat, i només n'hi ha a quatre llocs comptats com les biblioteques, etc. En teoria a la residència hi ha wifi i a la uni m'haurien de donar una contrassenya o alguna cosa que se li assembli, però bé... temps el temps i vive la France!

L'objectiu no és narrar cada minut ni cada hora (que ho podria fer) perquè no hi ha espai ni temps suficients i tampoc voldria que el temps de gent que aprecio (i qui sap si de curiosos) sigui en va. Però que consti que podria fer cròniques eternes (ni que fos tan sols per fotre una estona).

Vam arribar dimecres (09/09/09, data ja de per si especial) cap a les tres de la tarda a la residència després de nou horetes de viatge (amb moooltes parades, pràcticament una per hora-hora i mitja). Els primers contactes amb el francès van ser a les àrees de servei de l'autopista (una d'elles amb un lavabo florejat i maco maco). Però la primera sorpresa inesperada (valgui la redundància) va topar amb mi a l'Accueil de la residència Hector Berlioz. Són 6 edificis blancs de 4 o 5 pisos plens d'habitacionetes. En total, 900. La majoria, pel que he pogut veure i, sobretot, sentir, són francesos. Tornant a la surprise... Això que ens dirigim a l'accueil i jo amb el meu treballat francès dic a la dona que estava darrere la finestreta que tinc una chambre reservée i li deixo el paper imprès que ho confirma (el mail que em van enviar, vamos). La dona em demana que ompli un paper amb les meves dades bla bla bla, i arriba un moment que li pregunto al meu pare (en català, of course) si on posa 'université' he de posar la d'allà o la d'aquí (o la d'aquí o la d'allà, sobre gustos no hi ha res escrit). Total, que la dona em contesta en català! Es diu Rosa (potser no ho sembla però el seu nom pot ser una informació MOLT rellevant en un futur) i resulta que és de pares catalans tot i que ella fa néixer a França i només ha viscut 4 anyets a Catalunya. Va aprendre el català a casa i el parla a la perfecció. Em va oferir a tort i dret la seva ajuda i em va advertir que només em parlaria català al principi perquè he d'aprendre el francès. Sí, sí, ho faré.

L'habitació (la 2215, número pel que sento devoció) és al segon pis. A la cuina no hi ha gairebé mai ningú, així que no tindré problemes ni vergonyes a l'hora de fotre la pota culinàriament parlant perquè, bàsicament, ningú no em veurà.

Pel que fa a l'educació... Una cosa exagerada! Bonjour o bonsoir a totes hores, per entrar per sortir, per dir hola per dir adéu... i els comiats són boníssims: et diuen 50 coses de cop (merci, au revoir, bonne journée). I tot això de carrerilla, eh!! Francament, vaig bastant insegura, perquè entre que molts estudiants ja són francesos i la resta el parlen de conya... (encara no he trobat cap espanyol! Només un cotxe de Segòvia). De tota manera, en aquests tres dies he notat certa evolució en el meu accent (jaja) i mica en mica vaig entenent millor les coses i me les han de repetir menys.

El campus està molt bé i a 10 minutets caminant (calculo... perquè encara no hi he anat a pota) de la residència. Com baixar al centre, vaja, però en pla. TOT és pla. Ara bé, el transport públic està de conya i molt ben organitzat. Busos i tramvies a totes hores i per tot arreu, una passada... això sí, hauré d'anar amb compte de no ser atropellada a lo Gaudí. I el campus, fantàstic. De fet, té un aire a Bellaterra, tot verd, edificis antics...

Procuraré pujar algunes fotos de l'habitació (tota vestideta i mona) i la zona.

La primera valoració, si més no la d'aquests 4 dies és més que positiva. Perquè malgrat ser un país diferent (tot i que a prop geogràficament), m'hi sento com a casa.