viernes, 9 de octubre de 2009
Civilitzada
Avui fa un mes, just un mes, que el vam trepitjar per primer cop. Els dies són llargs, sovint es fan eterns. En canvi, les setmanes passen volant i es té la sensació de no haver aprofitat prou el temps, de no haver fet totes les coses que hom podria fer en un interval com aquest. Llavors mires enrere, revises apunts i anotacions a l'agenda, i veus que sí, que has fet més del que et sembla. Un mes que m'envolten quatre parets que només comparteixo amb les meves pertinences i encara ni 24 hores que, per fi, tinc connexió a internet a l'habitació i, per extensió, a la residència. Això vol dir que tant em puc connectar des de la meva petita cova com des de la cuina, el passadís, el rebedor... deixeu volar la imaginació.
I es que és pràcticament impossible (personalment, ho qualificaria de pecat) no gaudir o sentir-se còmode en un lloc com aquest. Mica en mica, i davant l'absència de cap altra alternativa, m'integro en la manera de viure d'aquí, el ritme (realment complicat de seguir en termes d'àpats) i la llengua (quin remei)... Tot i així, hi ha coses que em continuen fascinant. Als
comerços hi ha rebaixes permanents! Qualsevol excusa és bona. En el fons, però, les coses no són tan diferents. A classe hi ha els rols típics i tòpics d'estudiants, hi ha professors millors i pitjors, classes de dues hores que es consumeixen més ràpid que d'altres d'una sola hora...
Hi ha hàbits que fan enyorar costums de casa; però n'hi ha d'altres que fan que et sentis orgullosa i encantada de ser lluny. Dinar dos plats i postres per 2'90€, descobrir que a 5 minuts de casa hi ha un Lidl on les coses són encara més barates que a can Géant-Casino, llevar-se cada matí, mirar per la finestra i veure la muntanya de davant mig nevada i mirar-la al migdia i comprovar que la neu s'ha desfet perquè fa un sol de collons. Sopar cada dia amb persones d'arreu a qui comences a agafar confiança perquè t'ajuden amb tot i més, progressar culinàriament, disfrutar inèditament de la simple acció d'estudiar o fer feina de la universitat... i un llarg etcètera.
Xafardejar entre les entranyes de la premsa de casa i la de fora cada dia, malgrat no pugui ser de manera acurada, i llegir coses que fan caure de cul a terra. Això no té preu, oi? I, evidentment, reafirmar que aquí dalt, el que és realment difícil, és topar amb un noi poc agraciat.
Un mes pot ser molt temps si s'organitza com cal. Trobar-se a un mateix no és fàcil. No obstant, tot i semblar exageradament místic i espiritual, quan algú és capaç de sentir-se tan bé amb ell mateix, capaç de conviure amb la seva persona i acceptar tant els seus defectes com les seves virtuds, quan això passa, la sensació que té un mateix és d'immensa satisfacció.
lunes, 5 de octubre de 2009
Viatges amb Kapuscinski (1)
La nit abans de marxar de casa vaig agafar, a l’atzar, l’únic llibre en català que vaig dur cap a França. Vaig pensar que tindria prou temps lliure les primeres setmanes per llegir-lo atentament i així potser enyorar menys els de casa (i el català). També vaig pensar que un cop començades les classes no tindria prou temps per llegir-ne més i, per tant, un era suficient. No vaig voler remenar entre tots els que podria haver escollit, perquè no hauria estat capaç de decidir-me. Era millor triar-ne un que ja hagués llegit i m’hagués agradat prou per repetir i disfrutar-lo de nou, o era preferible endur-me’n un de ‘nou’ amb el que encara no hi hagués tingut més relació a part del fullejar-lo? Salvar una vella glòria de ser vestida per la pols o rescatar un dels molts volums que havia comprat per impuls o inèrcia del fons de l’estanteria? Vaig creure que el plaer era primordial, així que sense gairebé fixar-me en el títol, va anar a parar a la maleta ‘Viatges amb Heròdot’, del brillant Ryszard Kapuscinski. El vaig comprar farà quasi mig any per fer-ne una crítica literària per a una assignatura (com si fos fàcil criticar – positiva o negativament - els grans) però pràcticament no l’havia ni obert. Fa dos diumenges, en una d’aquelles tardes solitàries (principalment perquè la residència queda buida els caps de setmana), vaig decidir endinsar-me, en part, en les memòries del periodista. En aquest llibre, Kapuscinski relata els seus inicis (més o menys accidentats) com a reporter a l’estranger (a l’Índia) i ho fa amb referències a la ‘Història’ d’Heròdot, llibre que el va acompanyar durant la seva aventura. I vet aquí que ara, els seus ‘Viatges amb Heròdot’ són el meu acompanyant en la meva primera aventura a l’estranger.
Ahir, per sort, la calor va anar agafada de la mà d’un agradable ventet, fins i tot a la calmada Domaine Universitaire. Així he pogut mig estrenar la jaqueta que vaig comprar dissabte passat (en molt bona companyia – humana - ). Eren els ’10 jours du Cameïou’, una d’aquestes cadenes de roba ‘barateta’. Gran part de les peces estaven rebaixades, algunes d’elles - com la meva jaqueta – fins el 50%. Consumistes com som (acceptem-ho), vam entrar a ficar-hi nas (era la quarta botiga de roba que ens rebia aquella tarda). Doncs bé, els deu dies de Cameïou no són els únics que atrauen a les dones com ho fa la merda amb les mosques. També hi ha la tornada a l’escola del Monoprix (que ofereix un 30% de descompte en articles acadèmics) o els quinze diez del C&A (amb descomptes del 50% fins a mitjans d’octubre) i, sobretot, les grans, temptadores i delicioses ofertes de l’FNAC, on ahir vaig anar a parar. Fa vergonya reconèixer que era la primera vegada que hi entrava. A part de guiri, devia semblar un nen a l’entrada de Disneyland Paris: ulls i boca ben oberts i el cap amunt i avall, d’esquerra a dreta.miércoles, 16 de septiembre de 2009
Papa, mama, no patiu; el ganivet talla.
lunes, 14 de septiembre de 2009
Mica en mica...
sábado, 12 de septiembre de 2009
Grenoble... per fi!
Reprenent la difícil connexió, fins ara no he pogut acceder sur l'Internet parce que resulta que hi ha a poquíssims llocs per a la Domaine Universitaire (recinte enorme que acull residències i campus universitari, amb tres universitats). Vaja, que no ha arribat, i només n'hi ha a quatre llocs comptats com les biblioteques, etc. En teoria a la residència hi ha wifi i a la uni m'haurien de donar una contrassenya o alguna cosa que se li assembli, però bé... temps el temps i vive la France!
Vam arribar dimecres (09/09/09, data ja de per si especial) cap a les tres de la tarda a la residència després de nou horetes de viatge (amb moooltes parades, pràcticament una per hora-hora i mitja). Els primers contactes amb el francès van ser a les àrees de servei de l'autopista (una d'elles amb un lavabo florejat i maco maco). Però la primera sorpresa inesperada (valgui la redundància) va topar amb mi a l'Accueil de la residència Hector Berlioz. Són 6 edificis blancs de 4 o 5 pisos plens d'habitacionetes. En total, 900. La majoria, pel que he pogut veure i, sobretot, sentir, són francesos. Tornant a la surprise... Això que ens dirigim a l'accueil i jo amb el meu treballat francès dic a la dona que estava darrere la finestreta que tinc una chambre reservée i li deixo el paper imprès que ho confirma (el mail que em van enviar, vamos). La dona em demana que ompli un paper amb les meves dades bla bla bla, i arriba un moment que li pregunto al meu pare (en català, of course) si on posa 'université' he de posar la d'allà o la d'aquí (o la d'aquí o la d'allà, sobre gustos no hi ha res escrit). Total, que la dona em contesta en català! Es diu Rosa (potser no ho sembla però el seu nom pot ser una informació MOLT rellevant en un futur) i resulta que és de pares catalans tot i que ella fa néixer a França i només ha viscut 4 anyets a Catalunya. Va aprendre el català a casa i el parla a la perfecció. Em va oferir a tort i dret la seva ajuda i em va advertir que només em parlaria català al principi perquè he d'aprendre el francès. Sí, sí, ho faré.
L'habitació (la 2215, número pel que sento devoció) és al segon pis. A la cuina no hi ha gairebé mai ningú, així que no tindré problemes ni vergonyes a l'hora de fotre la pota culinàriament parlant perquè, bàsicament, ningú no em veurà.
Pel que fa a l'educació... Una cosa exagerada! Bonjour o bonsoir a totes hores, per entrar per sortir, per dir hola per dir adéu... i els comiats són boníssims: et diuen 50 coses de cop (merci, au revoir, bonne journée). I tot això de carrerilla, eh!! Francament, vaig bastant insegura, perquè entre que molts estudiants ja són francesos i la resta el parlen de conya... (encara no he trobat cap espanyol! Només un cotxe de Segòvia). De tota manera, en aquests tres dies he notat certa evolució en el meu accent (jaja) i mica en mica vaig entenent millor les coses i me les han de repetir menys.
El campus està molt bé i a 10 minutets caminant (calculo... perquè encara no hi he anat a pota) de la residència. Com baixar al centre, vaja, però en pla. TOT és pla. Ara bé, el transport públic està de conya i molt ben organitzat. Busos i tramvies a totes hores i per tot arreu, una passada... això sí, hauré d'anar amb compte de no ser atropellada a lo Gaudí. I el campus, fantàstic. De fet, té un aire a Bellaterra, tot verd, edificis antics...
Procuraré pujar algunes fotos de l'habitació (tota vestideta i mona) i la zona.