viernes, 9 de octubre de 2009

Civilitzada

M'agrada que Grenoble es vesteixi de tardor. Ja fa dies que els arbres avisen del canvi d'estació. Les fulles es tenyeixen de marró dia rere dia, i el passeig que porta fins al campus està cobert per una catifa feta de les que han anat caient des de l'última setmana de setembre. Els matins són més fresquets cada dia que passa i els vespres són tan agradables... Ve de gust (quan no cauen les quatre gotes d'ahir) sortir pels volts de les vuit de la tarda, quan comença a ser fosc i hi ha poca gent pel carrer (en efecte, estan tots sopant des de fa mitja hora). I passejar, i pensar, i gaudir d'un indret tan màgic com aquest. Únic.
Avui fa un mes, just un mes, que el vam trepitjar per primer cop. Els dies són llargs, sovint es fan eterns. En canvi, les setmanes passen volant i es té la sensació de no haver aprofitat prou el temps, de no haver fet totes les coses que hom podria fer en un interval com aquest. Llavors mires enrere, revises apunts i anotacions a l'agenda, i veus que sí, que has fet més del que et sembla. Un mes que m'envolten quatre parets que només comparteixo amb les meves pertinences i encara ni 24 hores que, per fi, tinc connexió a internet a l'habitació i, per extensió, a la residència. Això vol dir que tant em puc connectar des de la meva petita cova com des de la cuina, el passadís, el rebedor... deixeu volar la imaginació.

I es que és pràcticament impossible (personalment, ho qualificaria de pecat) no gaudir o sentir-se còmode en un lloc com aquest. Mica en mica, i davant l'absència de cap altra alternativa, m'integro en la manera de viure d'aquí, el ritme (realment complicat de seguir en termes d'àpats) i la llengua (quin remei)... Tot i així, hi ha coses que em continuen fascinant. Als
comerços hi ha rebaixes permanents! Qualsevol excusa és bona. En el fons, però, les coses no són tan diferents. A classe hi ha els rols típics i tòpics d'estudiants, hi ha professors millors i pitjors, classes de dues hores que es consumeixen més ràpid que d'altres d'una sola hora...

Hi ha hàbits que fan enyorar costums de casa; però n'hi ha d'altres que fan que et sentis orgullosa i encantada de ser lluny. Dinar dos plats i postres per 2'90€, descobrir que a 5 minuts de casa hi ha un Lidl on les coses són encara més barates que a can Géant-Casino, llevar-se cada matí, mirar per la finestra i veure la muntanya de davant mig nevada i mirar-la al migdia i comprovar que la neu s'ha desfet perquè fa un sol de collons. Sopar cada dia amb persones d'arreu a qui comences a agafar confiança perquè t'ajuden amb tot i més, progressar culinàriament, disfrutar inèditament de la simple acció d'estudiar o fer feina de la universitat... i un llarg etcètera.

Xafardejar entre les entranyes de la premsa de casa i la de fora cada dia, malgrat no pugui ser de manera acurada, i llegir coses que fan caure de cul a terra. Això no té preu, oi? I, evidentment, reafirmar que aquí dalt, el que és realment difícil, és topar amb un noi poc agraciat.

Un mes pot ser molt temps si s'organitza com cal. Trobar-se a un mateix no és fàcil. No obstant, tot i semblar exageradament místic i espiritual, quan algú és capaç de sentir-se tan bé amb ell mateix, capaç de conviure amb la seva persona i acceptar tant els seus defectes com les seves virtuds, quan això passa, la sensació que té un mateix és d'immensa satisfacció.

1 comentario:

  1. Laura! Això ja m' agrada més, és, com dir-ho, més teu, més Laura. Realment, al llegir aquest text, em fas enveja aquí la tardor quasi que ni es nota (tot i que ultimament faci més fresqueta) i encara que es notés no ens semblaria tan agradable com a tu et sembla allà dalt.
    Un petó.

    ResponderEliminar