Civilitzada

M'agrada que Grenoble es vesteixi de tardor. Ja fa dies que els arbres avisen del canvi d'estació. Les fulles es tenyeixen de marró dia rere dia, i el passeig que porta fins al campus està cobert per una catifa feta de les que han anat caient des de l'última setmana de setembre. Els matins són més fresquets cada dia que passa i els vespres són tan agradables... Ve de gust (quan no cauen les quatre gotes d'ahir) sortir pels volts de les vuit de la tarda, quan comença a ser fosc i hi ha poca gent pel carrer (en efecte, estan tots sopant des de fa mitja hora). I passejar, i pensar, i gaudir d'un indret tan màgic com aquest. Únic.
Avui fa un mes, just un mes, que el vam trepitjar per primer cop. Els dies són llargs, sovint es fan eterns. En canvi, les setmanes passen volant i es té la sensació de no haver aprofitat prou el temps, de no haver fet totes les coses que hom podria fer en un interval com aquest. Llavors mires enrere, revises apunts i anotacions a l'agenda, i veus que sí, que has fet més del que et sembla. Un mes que m'envolten quatre parets que només comparteixo amb les meves pertinences i encara ni 24 hores que, per fi, tinc connexió a internet a l'habitació i, per extensió, a la residència. Això vol dir que tant em puc connectar des de la meva petita cova com des de la cuina, el passadís, el rebedor... deixeu volar la imaginació.

I es que és pràcticament impossible (personalment, ho qualificaria de pecat) no gaudir o sentir-se còmode en un lloc com aquest. Mica en mica, i davant l'absència de cap altra alternativa, m'integro en la manera de viure d'aquí, el ritme (realment complicat de seguir en termes d'àpats) i la llengua (quin remei)... Tot i així, hi ha coses que em continuen fascinant. Als
comerços hi ha rebaixes permanents! Qualsevol excusa és bona. En el fons, però, les coses no són tan diferents. A classe hi ha els rols típics i tòpics d'estudiants, hi ha professors millors i pitjors, classes de dues hores que es consumeixen més ràpid que d'altres d'una sola hora...

Hi ha hàbits que fan enyorar costums de casa; però n'hi ha d'altres que fan que et sentis orgullosa i encantada de ser lluny. Dinar dos plats i postres per 2'90€, descobrir que a 5 minuts de casa hi ha un Lidl on les coses són encara més barates que a can Géant-Casino, llevar-se cada matí, mirar per la finestra i veure la muntanya de davant mig nevada i mirar-la al migdia i comprovar que la neu s'ha desfet perquè fa un sol de collons. Sopar cada dia amb persones d'arreu a qui comences a agafar confiança perquè t'ajuden amb tot i més, progressar culinàriament, disfrutar inèditament de la simple acció d'estudiar o fer feina de la universitat... i un llarg etcètera.

Xafardejar entre les entranyes de la premsa de casa i la de fora cada dia, malgrat no pugui ser de manera acurada, i llegir coses que fan caure de cul a terra. Això no té preu, oi? I, evidentment, reafirmar que aquí dalt, el que és realment difícil, és topar amb un noi poc agraciat.

Un mes pot ser molt temps si s'organitza com cal. Trobar-se a un mateix no és fàcil. No obstant, tot i semblar exageradament místic i espiritual, quan algú és capaç de sentir-se tan bé amb ell mateix, capaç de conviure amb la seva persona i acceptar tant els seus defectes com les seves virtuds, quan això passa, la sensació que té un mateix és d'immensa satisfacció.

Viatges amb Kapuscinski (1)

La nit abans de marxar de casa vaig agafar, a l’atzar, l’únic llibre en català que vaig dur cap a França. Vaig pensar que tindria prou temps lliure les primeres setmanes per llegir-lo atentament i així potser enyorar menys els de casa (i el català). També vaig pensar que un cop començades les classes no tindria prou temps per llegir-ne més i, per tant, un era suficient. No vaig voler remenar entre tots els que podria haver escollit, perquè no hauria estat capaç de decidir-me. Era millor triar-ne un que ja hagués llegit i m’hagués agradat prou per repetir i disfrutar-lo de nou, o era preferible endur-me’n un de ‘nou’ amb el que encara no hi hagués tingut més relació a part del fullejar-lo? Salvar una vella glòria de ser vestida per la pols o rescatar un dels molts volums que havia comprat per impuls o inèrcia del fons de l’estanteria? Vaig creure que el plaer era primordial, així que sense gairebé fixar-me en el títol, va anar a parar a la maleta ‘Viatges amb Heròdot’, del brillant Ryszard Kapuscinski. El vaig comprar farà quasi mig any per fer-ne una crítica literària per a una assignatura (com si fos fàcil criticar – positiva o negativament - els grans) però pràcticament no l’havia ni obert. Fa dos diumenges, en una d’aquelles tardes solitàries (principalment perquè la residència queda buida els caps de setmana), vaig decidir endinsar-me, en part, en les memòries del periodista. En aquest llibre, Kapuscinski relata els seus inicis (més o menys accidentats) com a reporter a l’estranger (a l’Índia) i ho fa amb referències a la ‘Història’ d’Heròdot, llibre que el va acompanyar durant la seva aventura. I vet aquí que ara, els seus ‘Viatges amb Heròdot’ són el meu acompanyant en la meva primera aventura a l’estranger.

Ahir, per sort, la calor va anar agafada de la mà d’un agradable ventet, fins i tot a la calmada Domaine Universitaire. Així he pogut mig estrenar la jaqueta que vaig comprar dissabte passat (en molt bona companyia – humana - ). Eren els ’10 jours du Cameïou’, una d’aquestes cadenes de roba ‘barateta’. Gran part de les peces estaven rebaixades, algunes d’elles - com la meva jaqueta – fins el 50%. Consumistes com som (acceptem-ho), vam entrar a ficar-hi nas (era la quarta botiga de roba que ens rebia aquella tarda). Doncs bé, els deu dies de Cameïou no són els únics que atrauen a les dones com ho fa la merda amb les mosques. També hi ha la tornada a l’escola del Monoprix (que ofereix un 30% de descompte en articles acadèmics) o els quinze diez del C&A (amb descomptes del 50% fins a mitjans d’octubre) i, sobretot, les grans, temptadores i delicioses ofertes de l’FNAC, on ahir vaig anar a parar. Fa vergonya reconèixer que era la primera vegada que hi entrava. A part de guiri, devia semblar un nen a l’entrada de Disneyland Paris: ulls i boca ben oberts i el cap amunt i avall, d’esquerra a dreta.