Grenoble... per fi!

Primer dia (o mig, per ser acurats) de supervivència després que la família hagi abandonat el país. La Place Victor Hugo, al bell centre de la ville de Grenoble, és testimoni directe de les primeres lletres d'aquest intent de narració d'una experiència que semblava que mai no arribaria però, finalment, és aquí. Davant la falta de connexió (o, més ben dit, de contrassenya) a la residència, no hi ha més remei que anar a la cerca d'espais amb wifi gratuït. Grenoble n'és ple de punts amb aquestes característiques i el que acull aquesta primera actualització és un destí accidental, fruit de la casualitat. El fort i indiscret vent que envolta la ciutat i, fins i tot, les muntanyes que la protegeixen, fa que sigui impossible reposar en un cafè de l'elegant Place Grenette, la impactant Place Saint André o l'acollidor Jardin de Ville. No obstant, el cèntric espai dedicat a l'autor té el seu encant, especial per la font que raja enlaire just al centre de la plaça. Un encant que s'apaga si giro el cap i topo amb els gossos que hi ha just darrere el banc. Un banc que, per cert, no deixa de tenir una retirada als de la plaça de Les Tereses i m'hi transporta a estones. Però aquí, tot i que aquests dies ha fet un sol admirale, avui fa fresca i el cel tapat pels núvols...

Fins ara tot ha anat bé. El viatge lleu, la residència millor del que es podia esperar, el campus i l'institut encara més... I els francesos... molt seus, tret de quatre que es molesten a ajudar-te i intentar comprendre't encara que siguis de fora. Com si França fos el centre del món...

Reprenent la difícil connexió, fins ara no he pogut acceder sur l'Internet parce que resulta que hi ha a poquíssims llocs per a la Domaine Universitaire (recinte enorme que acull residències i campus universitari, amb tres universitats). Vaja, que no ha arribat, i només n'hi ha a quatre llocs comptats com les biblioteques, etc. En teoria a la residència hi ha wifi i a la uni m'haurien de donar una contrassenya o alguna cosa que se li assembli, però bé... temps el temps i vive la France!

L'objectiu no és narrar cada minut ni cada hora (que ho podria fer) perquè no hi ha espai ni temps suficients i tampoc voldria que el temps de gent que aprecio (i qui sap si de curiosos) sigui en va. Però que consti que podria fer cròniques eternes (ni que fos tan sols per fotre una estona).

Vam arribar dimecres (09/09/09, data ja de per si especial) cap a les tres de la tarda a la residència després de nou horetes de viatge (amb moooltes parades, pràcticament una per hora-hora i mitja). Els primers contactes amb el francès van ser a les àrees de servei de l'autopista (una d'elles amb un lavabo florejat i maco maco). Però la primera sorpresa inesperada (valgui la redundància) va topar amb mi a l'Accueil de la residència Hector Berlioz. Són 6 edificis blancs de 4 o 5 pisos plens d'habitacionetes. En total, 900. La majoria, pel que he pogut veure i, sobretot, sentir, són francesos. Tornant a la surprise... Això que ens dirigim a l'accueil i jo amb el meu treballat francès dic a la dona que estava darrere la finestreta que tinc una chambre reservée i li deixo el paper imprès que ho confirma (el mail que em van enviar, vamos). La dona em demana que ompli un paper amb les meves dades bla bla bla, i arriba un moment que li pregunto al meu pare (en català, of course) si on posa 'université' he de posar la d'allà o la d'aquí (o la d'aquí o la d'allà, sobre gustos no hi ha res escrit). Total, que la dona em contesta en català! Es diu Rosa (potser no ho sembla però el seu nom pot ser una informació MOLT rellevant en un futur) i resulta que és de pares catalans tot i que ella fa néixer a França i només ha viscut 4 anyets a Catalunya. Va aprendre el català a casa i el parla a la perfecció. Em va oferir a tort i dret la seva ajuda i em va advertir que només em parlaria català al principi perquè he d'aprendre el francès. Sí, sí, ho faré.

L'habitació (la 2215, número pel que sento devoció) és al segon pis. A la cuina no hi ha gairebé mai ningú, així que no tindré problemes ni vergonyes a l'hora de fotre la pota culinàriament parlant perquè, bàsicament, ningú no em veurà.

Pel que fa a l'educació... Una cosa exagerada! Bonjour o bonsoir a totes hores, per entrar per sortir, per dir hola per dir adéu... i els comiats són boníssims: et diuen 50 coses de cop (merci, au revoir, bonne journée). I tot això de carrerilla, eh!! Francament, vaig bastant insegura, perquè entre que molts estudiants ja són francesos i la resta el parlen de conya... (encara no he trobat cap espanyol! Només un cotxe de Segòvia). De tota manera, en aquests tres dies he notat certa evolució en el meu accent (jaja) i mica en mica vaig entenent millor les coses i me les han de repetir menys.

El campus està molt bé i a 10 minutets caminant (calculo... perquè encara no hi he anat a pota) de la residència. Com baixar al centre, vaja, però en pla. TOT és pla. Ara bé, el transport públic està de conya i molt ben organitzat. Busos i tramvies a totes hores i per tot arreu, una passada... això sí, hauré d'anar amb compte de no ser atropellada a lo Gaudí. I el campus, fantàstic. De fet, té un aire a Bellaterra, tot verd, edificis antics...

Procuraré pujar algunes fotos de l'habitació (tota vestideta i mona) i la zona.

La primera valoració, si més no la d'aquests 4 dies és més que positiva. Perquè malgrat ser un país diferent (tot i que a prop geogràficament), m'hi sento com a casa.