Papa, mama, no patiu; el ganivet talla.

I si no, que l'hi preguntin al meu pobre dit (l'índex de la mà esquerra) que ha patit danys col·laterals. Ha sortit perjudicat de l'elaboració d'una amanida, tot tallant tomate (ronde, posats a ser concrets). Salade que he acompanyat d'enciam i pasta a falta d'imaginació, originalitat i, sobretot, experiència.

Finalment ha sortit el Sol, després de dos dies de boira, núvols i quatre gotes comptades i suaus. No descarto que le soleil hagi decidit il·luminar-nos gràcies a mi. M'explico. Ahir a la tarda vaig fer un dels descobriments que més ressó tindran les properes dècades. El supermercat barra centre comercial que hi ha al costat de la residència (tot just a cinc minuts caminant per la mateixa vorera), conegut com Géant Casino, té wifi. Gratis. Gràcies i vive la France de nou! Conseqüències directes: ja no cal que em desplaci amb tramway deu minutets per trobar un banc lliure al centre de Grenoble on el vent no bufi o no ho faci amb ganes.

L'altra raó per la qual el dia s'hauria aixecat (alternativa que no em convenç del tot) és perquè avui la Domaine Universitaire acull le Forum des Sports (o alguna cosa que se li assembla). Vaja, un fòrum d'esports, en el que et pots inscriure a mil i una modalitats durant el dia d'avui i demà dijous. Evidentment jo no ho he fet ni ho faré.

I demà, 'l'esperada' réunion d'accueil pels Erasmus... Serà agradable sortir a l'hora de dinar per tancar-nos en una sala.

Les meves fonts m'han confirmat que el fred i la pluja també s'han estancat a la zona de Catalunya. A mi les botes i els mitjons del Monoprix no em molesten. Tampoc ho fan les samarretes del Fête d'hivern.

Un cop més, corroboro que el nivell d'anglès aquí dalt és tant o més pèssim que el meu francès. Tanmateix, s'agraeix tenir gent de França, Itàlia o, sense anar més lluny, el Vietnam, amb qui practicar-lo i de qui aprendre'n. També serveix per fer sopars internacionals i per descobrir semblances i diferències no només entre persones i països, sinó entre continents. Què més es pot demanar?

Mica en mica...

Ahir va ploure. Poquet i cap al vespre. El cert és que no només va ploure fora al carrer. Després de dinar amb la companyia de dues noies russes i el seu peculiar menjar a base de col i castanyes, el sopar el vaig compartir amb un home italià, en Joseph (o això diu) que estudia enginyeria electrònica i coneix Mataró (de nom). Per sort, ell ja no hi era quan la meva roba es va mullar tot rentant plats... és el que té la poca pràctica. No és fàcil mantenir una conversa afrancesada entre un italià i una catalana i, mentrestant, cuinar... Paradoxes a part, després de les quatre gotes d'ahir a la nit m'havia proposat trobar un paraigües que s'adeqüés a les meves necessitats (ja que el meu es va quedar a casona sense voler). No n'he trobat cap. Cap ni un. No sé de què van venent paraigües de 4 cm a 16€! Qui s'han cregut que són?

És curiós que dos països tan propers geogràficament siguin, en alguns aspectes, tan diferents. I no em refereixo tan sols a la gastronomia, que potser en fons no varia tant, sinó als costums o, fins i tot, la manera de vestir (acció que duen a terme no massa bé...), temes en els que aprofundiré més endavant, quan hagi recollit més informació al respecte.

Tret de dos camions de bombers que acaben de creuar la part superior de la plaça (la Victor Hugo, com ja comença a ser habitual), dono fe que Grenoble és un lloc tranquil i acollidor (els francesos no). Els seus peculiars edificis, plens de personalitat i que ofereixen un aire distintiu de la zona als turistes, o els seus carrerons i places exclusivament peatonals, les seves esglésies i catedrals, les fonts, les terrasses i els cafès... És com ser dins d'un autèntic poble de conte. Fins i tot té vagabunds habituals! Ja n'he clixat un parell que ronden amunt i avall pel centre. Un d'ells té una retirada a un polític local i tot...! L'altre és jovenet i grenyut, amb una jaqueta marró dues talles més gran del que toca i una cassola platejada a la mà.

A aquesta tranquil·litat, cal afegir-hi la de la zona residencial. Pel que sembla, gran part del col·lectiu estudiantil francès marxa a casona els caps de setmana... Ole!

Continua fent fresqueta i bufant vent, tot i que no tant com dissabte. Resulta agradable passejar amb texans i jaqueta sense passar calor. Això sí, els dies es fan llargs... molt.I dormir més hores del normal no ajuda a escurçar-los.

Grenoble... per fi!

Primer dia (o mig, per ser acurats) de supervivència després que la família hagi abandonat el país. La Place Victor Hugo, al bell centre de la ville de Grenoble, és testimoni directe de les primeres lletres d'aquest intent de narració d'una experiència que semblava que mai no arribaria però, finalment, és aquí. Davant la falta de connexió (o, més ben dit, de contrassenya) a la residència, no hi ha més remei que anar a la cerca d'espais amb wifi gratuït. Grenoble n'és ple de punts amb aquestes característiques i el que acull aquesta primera actualització és un destí accidental, fruit de la casualitat. El fort i indiscret vent que envolta la ciutat i, fins i tot, les muntanyes que la protegeixen, fa que sigui impossible reposar en un cafè de l'elegant Place Grenette, la impactant Place Saint André o l'acollidor Jardin de Ville. No obstant, el cèntric espai dedicat a l'autor té el seu encant, especial per la font que raja enlaire just al centre de la plaça. Un encant que s'apaga si giro el cap i topo amb els gossos que hi ha just darrere el banc. Un banc que, per cert, no deixa de tenir una retirada als de la plaça de Les Tereses i m'hi transporta a estones. Però aquí, tot i que aquests dies ha fet un sol admirale, avui fa fresca i el cel tapat pels núvols...

Fins ara tot ha anat bé. El viatge lleu, la residència millor del que es podia esperar, el campus i l'institut encara més... I els francesos... molt seus, tret de quatre que es molesten a ajudar-te i intentar comprendre't encara que siguis de fora. Com si França fos el centre del món...

Reprenent la difícil connexió, fins ara no he pogut acceder sur l'Internet parce que resulta que hi ha a poquíssims llocs per a la Domaine Universitaire (recinte enorme que acull residències i campus universitari, amb tres universitats). Vaja, que no ha arribat, i només n'hi ha a quatre llocs comptats com les biblioteques, etc. En teoria a la residència hi ha wifi i a la uni m'haurien de donar una contrassenya o alguna cosa que se li assembli, però bé... temps el temps i vive la France!

L'objectiu no és narrar cada minut ni cada hora (que ho podria fer) perquè no hi ha espai ni temps suficients i tampoc voldria que el temps de gent que aprecio (i qui sap si de curiosos) sigui en va. Però que consti que podria fer cròniques eternes (ni que fos tan sols per fotre una estona).

Vam arribar dimecres (09/09/09, data ja de per si especial) cap a les tres de la tarda a la residència després de nou horetes de viatge (amb moooltes parades, pràcticament una per hora-hora i mitja). Els primers contactes amb el francès van ser a les àrees de servei de l'autopista (una d'elles amb un lavabo florejat i maco maco). Però la primera sorpresa inesperada (valgui la redundància) va topar amb mi a l'Accueil de la residència Hector Berlioz. Són 6 edificis blancs de 4 o 5 pisos plens d'habitacionetes. En total, 900. La majoria, pel que he pogut veure i, sobretot, sentir, són francesos. Tornant a la surprise... Això que ens dirigim a l'accueil i jo amb el meu treballat francès dic a la dona que estava darrere la finestreta que tinc una chambre reservée i li deixo el paper imprès que ho confirma (el mail que em van enviar, vamos). La dona em demana que ompli un paper amb les meves dades bla bla bla, i arriba un moment que li pregunto al meu pare (en català, of course) si on posa 'université' he de posar la d'allà o la d'aquí (o la d'aquí o la d'allà, sobre gustos no hi ha res escrit). Total, que la dona em contesta en català! Es diu Rosa (potser no ho sembla però el seu nom pot ser una informació MOLT rellevant en un futur) i resulta que és de pares catalans tot i que ella fa néixer a França i només ha viscut 4 anyets a Catalunya. Va aprendre el català a casa i el parla a la perfecció. Em va oferir a tort i dret la seva ajuda i em va advertir que només em parlaria català al principi perquè he d'aprendre el francès. Sí, sí, ho faré.

L'habitació (la 2215, número pel que sento devoció) és al segon pis. A la cuina no hi ha gairebé mai ningú, així que no tindré problemes ni vergonyes a l'hora de fotre la pota culinàriament parlant perquè, bàsicament, ningú no em veurà.

Pel que fa a l'educació... Una cosa exagerada! Bonjour o bonsoir a totes hores, per entrar per sortir, per dir hola per dir adéu... i els comiats són boníssims: et diuen 50 coses de cop (merci, au revoir, bonne journée). I tot això de carrerilla, eh!! Francament, vaig bastant insegura, perquè entre que molts estudiants ja són francesos i la resta el parlen de conya... (encara no he trobat cap espanyol! Només un cotxe de Segòvia). De tota manera, en aquests tres dies he notat certa evolució en el meu accent (jaja) i mica en mica vaig entenent millor les coses i me les han de repetir menys.

El campus està molt bé i a 10 minutets caminant (calculo... perquè encara no hi he anat a pota) de la residència. Com baixar al centre, vaja, però en pla. TOT és pla. Ara bé, el transport públic està de conya i molt ben organitzat. Busos i tramvies a totes hores i per tot arreu, una passada... això sí, hauré d'anar amb compte de no ser atropellada a lo Gaudí. I el campus, fantàstic. De fet, té un aire a Bellaterra, tot verd, edificis antics...

Procuraré pujar algunes fotos de l'habitació (tota vestideta i mona) i la zona.

La primera valoració, si més no la d'aquests 4 dies és més que positiva. Perquè malgrat ser un país diferent (tot i que a prop geogràficament), m'hi sento com a casa.